Un còmic o historieta il·lustrada és una narració realitzada mitjançant
una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma
deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o
qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica.
Existeix una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic,
depenent de si es fa una definició més o menys restrictiva.
Alguns sostenen que l’origen es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes com la de Lascaux a França, les Coves d'Altamira a Cantàbria o d'altres a Itàlia, Algèria o a la Xina poden ser considerades com historietes, car alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els frescos i relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis i la columna trajana es trobarien entre els antecessors del còmic. A l'edat mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits il·luminats que poden considerar-se com els primers llibres de còmics. Tanmateix, altres estudis consideren el còmic com un producte cultural de la modernitat industrial i política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa. D'aquesta manera, una historieta només ho seria en tant que fos reproduïda per mitjans mecànics i difosa massivament, relacionant el seu origen amb el de la caricatura i la impremta.
El desenvolupament del còmic a Europa es va produir gràcies a les revistes clàssiques setmanals o mensuals. Així, el novembre de 1830, la revista francesa Le Caricature inauguraria la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip d'Orleans «El Rei Burgès» per mitjà d'imatges satíriques de creadors de la talla de Daumier o Gustave Doré.
Els inicis del còmic català estan marcats per l'aparició de dos tipus de publicació ben diferents. D'una banda, trobem les revistes infantils, com En Patufet (en català) o Pulgarcito i TBO (en castellà). De l'altra, les revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, El Be Negre o la valenciana
La Traca, publicacions dirigides clarament a adults, tot i que no es consideren còmics sinó humor gràfic, on es criticava l'actualitat política. Ambdós tipus de publicació, però, coincideixen en una periodicitat setmanal i una estructura que barreja l'humor gràfic amb pàgines només de text.
La dictadura franquista va comportar la censura tant d'aquelles veus discordants amb el règim com de les expressions en llengua i cultura catalanes. Això va fer que la majoria de les publicacions abans esmentades desapareguessin, però a la vegada va provocar que les publicacions infantils en llengua castellana es consolidessin com un producte d'oci popular. Moltes d'aquestes revistes van comptar amb col·laboradors de les anteriors publicacions, com Josep Escobar o Opisso.
Mentrestant, a Bèlgica apareixen sèries tan famoses com Tintín, creada per Hergé abans de la Guerra; Lucky Luke de Morris, Els barrufets de Peyo o Espirú d'André Franquin. Mentrestant, a França es publicava la revista Puntal, amb autors com Goscinny i Uderzo, els creadors d'Astèrix i Obèlix a les pàgines de Pilote, on també apareixerien Iznogoud de Tabary i Goscinny o Achille Talon de Greg. És la consolidació del còmic francobelga en general[2] i de l'escola de Marcinelle en particular.
A Argentina els anys 40 varen significar un gran desenvolupament en els còmics. D'aquesta època són Patoruzú (antecedent gràfic d'Astèrix), o les tires de la revista Tía Vicenta. En els anys cinquanta el guionista Héctor Germán Oesterheld reuní Hugo Pratt, Alberto Breccia, Francisco Solano López, i creà el 1957 la reanomenada obra de El Eternauta. Aquest còmic de Buenos Aires és el primer antecedent del «còmic d'autor», després desenvolupat a Europa.
A Itàlia es produeix, durant els anys 50, un curiós fenomen. El setmanari Topolino de l'editorial Mondadori va publicar les historietes procedents de Walt Disney's Comics and Stories produïdes per autors americans com Floyd Gottfredson o Carl Barks. Aviat aquestes històries van resultar insuficients per omplir totes les pàgines de la publicació. És per això que, sota llicència, els responsables de l'editorial contractaren joves guionistes i il·lustradors italians com Guido Martina o Romano Scarpa, les historietes dels quals van ser un gran èxit de vendes.
El còmic japonès o manga, com es coneix avui dia, no es va consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial gràcies a la tasca pionera d'Osamu Tezuka, tot i que autors com Hokusai són considerats precursors del manga.
El 1988, gràcies a l'èxit de les versions en dibuixos animats d'Akira (1982-93), de Katsuhiro Otomo i Bola de Drac (1984-95) d'Akira Toriyama, el manga va començar a difondre's internacionalment. En el dia d'avui, el manga s'ha consolidat en la societat occidental, arribant a ser imitat per autors nord-americans i europeus i donant lloc a moviments com el amerimanga o la nouvelle manga.
La vinyeta. Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva.
La vinyeta és l'espai que ocupa cada dibuix d'un còmic, el marc on queda enquadrat. Tradicionalment era en forma de quadrat o de rectangle, però ha anat evolucionant i ara mateix cada autor utilitza la forma que més li agrada o que millor s'adapta als seus interessos.
Sovint es prescindeix de la vinyeta i s'utilitza el color de fons com element diferenciador, o es reparteix un dibuix en diverses vinyetes, o... com es vulgui: cada autor és sobirà d'un món on ell és l'únic que imposa les normes d'estil.
La vinyeta simple
És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es
desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací
entraria la vinyeta típica decòmic, de forma rectangular, però també pot adoptar
multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.
La vinyeta ortogonal
És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a
dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són
vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.
La vinyeta diagonal
Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina,
per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar
sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.
La vinyeta exterior
Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels
marges de la pàgina.
La vinyeta interior
Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen
normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en
eixa escena.
La vinyeta decorativa
En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un
element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta
es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a
ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest
tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que
dificulti la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de
la pàgina haurà fracassat.
La vinyeta trencada
En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de
moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”
, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta
manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena
les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt
utilitzat en còmics d’acció.
PERSONATGES
La creació i el disseny de personatges és una de les parts més importants en la creació d'una obra de còmic. Això és degut al fet que els personatges són els que mitjançant les seves accions i interpretacions ens submergeixen en la història que s’explica.
Un factor a tenir en compte és que algun o diversos dels personatges poden fer-se amb certs trets perquè el lector s'identifiqui amb ells o una part d'ells. Això fa que el producte sigui més atraient.
Un bon personatge tindrà tres característiques distintives: Una vida interior (una història, una visió de món, desitjos i inquietuds), una distinció visual (cos, cara i vestuaris diferents, característics i memorables) i uns trets expressius (trets de la parla, gestos i comportaments associats).
Hi ha el primari (protagonista, personatge principal), secundari (el que segueix en importància o deuteragonista), terciari (el personatge amb menor importància o tritagonista) i l'antagonista (enemic del protagonista).
EXPRESSIONS FACIALS
Segons la psicologia de les emocions, hi ha sis emocions bàsiques. És a dir, que hi ha sis emocions davant les que tots els humans, siguem d'on siguem, reaccionem de la mateixa manera. Aquestes són: por, alegria, ira, tristesa, fàstic i sorpresa.
D'aquestes emocions bàsiques es deriven moltes altres. Barrejant aquestes emocions bàsiques com si fossin colors primaris podem obtenir altres.
La representació de les emocions en el dibuix i el còmic és clau per a la comprensió del lector.
Una altra de les particularitats de les emocions i com aquestes es transmeten a la cara, és la intensitat, no és el mateix un lleu disgust que un rostre Molt enfadat. Per exemple, la seqüència per arribar a la ira podria ser: disgust, enuig, cabreig i ira.
EL MOVIMENT I LA POSTURA CORPORAL
La postura corporal defineix o modifica el text. Les línies cinètiques són un dels mitjans principals de representació de moviment en el còmic. Es tracta d'un seguit de línies auxiliars, que són totalment imaginàries, que ajuden a mostrar quina part del dibuix s'està movent i cap a quina direcció.
Els textos i els símbols gràfics
Els textos del còmic poden aparèixer de diferents maneres:
-
Els entrepans serveixen per introduir els diàlegs dels personatges. Normalment, solen tenir una forma més o menys arrodonida i es componen de dos elements; el globus i el delta. A més, els entrepans poden servir per mostrar el tipus de diàleg que es manté (parlar, pensar, cridar, xiuxiuejar…).
-
Les carteles i els cartutxos apareixen quan el narrador vol parlar en la història. Si és una cartela, apareixerà en forma de quadre, normalment a la part superior de la vinyeta. Si és un cartutx, ocuparà l'espai d'una vinyeta. S'usa sobretot per donar informacions sobre l'espai o per indicar salts en el temps.
-
Un últim tipus de text que apareix en les historietes és l'onomatopeia, que consisteix a representar sons i sorolls mitjançant lletres especials: BOOM !, CRASH!, ZAS !, zzzzz.
el muntatge
La "posada en escena", o posada en pàgina, d'un còmic, és un factor molt important de la composició de les formes visuals, i determina en gran mesura l'estructura plàstica i narrativa alhora que crea diferents efectes estètics a partir de la visió global.
El muntatge de les vinyetes determina la construcció i el desenvolupament de la narració d'un còmic. Els mètodes emprats per als canvis de vinyetes són molt variats; un canvi de vinyeta pot suposar un canvi de visió, d'espai, d'escala o de temps, i dins d'aquest últim pot ser un avanç o un retrocés, que al seu torn poden ser immediats o mediats.
Un aspecte curiós del muntatge d'un còmic és el denominat raccord, que consisteix a crear una continuïtat fluïda entre dues vinyetes consecutives, fent que l'acció o el moviment continui en la segona vinyeta exactament en el punt en què havia acabat a la primera.
TRANSICIONS INTERIORS
(canvi d'espai, de temps, de punt de vista o d'escena)
Moment a moment
Transició que mostra al detall una acció d'un curt espai de temps
representada en una sèrie de moments. La clausura és molt petita.
ÚS: presta atenció als detalls, per fer que el temps passi molt lentament,
creant tensió i suspens.
Acció a acció
Transició d'un sol objecte o persona en una sèrie d'accions. El dibuixant
escull només un moment per acció. Necessita més de la imaginació del
lector per a que aquest ompli els salts entre vinyetes. Representa un únic
element que progresa.
ÚS: Fa avançar l'argument i manté un ritme viu.
Tema a tema
Transició que mostra varis personatges en una mateixa escena. Fa el
seguiment d'una escena, el lector dona sentit a la transició.
ÚS: Avança la història, canviant la cámara d'objectiu, per a observar
en cada moment el que ens interessa.
Escena a escena
Transició que descriu un salt temporal significatiu o un canvi d'escenari.
Cal aplicar el raonament deductiu.
ÚS: porta al lector a un lloc diferent en un altre moment en el temps.
Aspecte a aspecte
Transició d'un aspecte de l'escenari a un altre. Pot no haver-hi acció essent
un pla de situació prolongat en vàries vinyetes de detall. Recreació d'un
espai passant per alt el temps. També se li pot dir sinècdoque o sincronisme
narratiu.
ÚS: generalment per fer una descripció de l'escenari més àmplia que una
sola vinyeta o per afegir un to determinat a l'escena.
Non sequitur* (o sense lligam)
Transició en el que el contingut de les vinyetas res té a veure entre sí i no
tenen un ordre ni una relació lògiques.
ÚS: és rar escepte al còmic experimental*.
TRANSICIONS EXTERIORS
(canvi de format o de disposició de la vinyeta)
El·lipse
Mateix temps, salt temporal. Les el·lipses es fan servir habitualment en els
diàlegs escrits de les tires de còmic. Col·locades al final d'una bafarada i
reprenent-se a l'inici d'una altre amb un nou diàleg. És un mode de
construïr
tensió, pauses dramàtiques i de dirigir al lector a la propera vinyeta.
Flash back, salt temporal cap al passat.
Flash forward, salt temporal cap al futur.
Còmic Alemany
El còmic alemany tot i realitzar unes aportacions molt grans en el segle XIX, no va arribar als mateixos nivells de desenvolupament que la resta de països europeus, representat només un 3% del material imprès a Alemanya
Orígens
Els àlbums de el franc-suís Rodolphe Töpffer van tenir molt èxit a Alemanya, contribuint a el desenvolupament del bilderbogen (en alemany, fulles amb dibuixos). Aquestes eren narracions humorístiques que combinaven dibuixos amb versos o prosa a el peu. En 1844, Kaspar Braun fundaria el diari satític Fliegende Blätter, acollint els bilderbogen d’autors tan importants com Wilhelm Busch, creador de Max und Moritz a 1865
Durant el tercer Reich es va prohibir la circulació de comics estrangers i també els de collita nacional, que durant els anys 20 ja començava a treure el cap a Berlín. L’Alemanya nazi calificava els comics com a decadents i van haver de passar unes quantes dècades perquè es posés en marxa una indústria del còmic decent. El racionament de paper va acabar el 1948 i van començar a entrar en massa un munt de còmics estrangers, amb aquesta entrada un seguit d’artistes es van començar a fixar en l’underground nord americà i en els còmics de Walt Disney. La principal cantera es va donar a la RDA i no va ser fins la unificació que va transcendir a tot el territori alemany. Als anys 70 van començar a triunfar les sèries d’importació de superherois com Marvel i DC però sobretot Astèrix. Als anys 80 el mercat es va veure dominat per quatre companyies: Ehapa Verlag, con un 60% del mercado, Bastei, Condor y Carlsen Verlag. Existia també una escena important de còmic underground d’on sortien autors com Brösel, Ralf König, el historietista alemany més popular de l’actualitat. Poc després començava a publicar Walter Moers conegut per les seves obres satíriques com “Pequeño hijoputa”
Insekt (2008), Sascha Hommer
Pascal porta la vida normal de qualsevol xaval: va a l'escola, queda amb
els amics per tirar-se una partida als videojocs i li agrada una noia de la
seva classe. Però la ciutat en la qual viu està coberta per una espessa capa
de fum que no només fa que Pascal no vegi res. Com el fum el protegeix,
ningú s'ha adonat que en realitat és un insecte ... Pascal viu la seva
infantesa en un món tenebrós, constantment enfosquit per una espessa
capa de fum. No es veu res, però no el preocupa a ningú: s'està millor a la
ciutat, ja que fora, lluny de la boires viuen els insectes, criatures execradas.
Pascal és feliç: és un nen popular, és delegat de la seva classe i les noies es
barallen per ell. Però realment és el que creuen que és?
"Insekt" podria ser un còmic sobre el dret a la diferència, però destaca com un relat inclassificable, sensible i singular, que diu molt però amb reserva, sense floritura. Amb els seus petits personatges, infantils i tristos, l'autor descriu la pressió social, els perdedors i els exclosos, amb un existencialisme simple i commovedor. Amb les seves vinyetes depurades, les seves entrepans minimalistes, el seu traç rodó i el seu ús gràfic de el blanc i negre tramat, sembla ser a primera vista un còmic ingenu, si no fos per la violència del seu propòsit, més enllà del seu fals candor. Guarda similituds amb Metamorfosi de Kafka
